Context i problemàtica. El Salvador
El Salvador té la taxa d’homicidis més elevada del món, tal com mostra l’informe sobre violència a la infància i adolescència d’Unicef de 2012, que el situava al capdavant d’aquest macabre rànquing, amb 27 assassinats cap a aquest col·lectiu per cada 100.000 habitants, esdevenint la principal causa de mort entre els nens i els adolescents salvadorencs (informe del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados (Acnur) de marzo de 2016). El 2016, la taxa d’assassinats va ser de 81 per cada 100.000 habitants; això va resultar en 5.278 persones a nivell estatal (https://www.lavanguardia.com/internacional/20170708/423954229697/maras-el-salvador.html).
Aquesta violència és un fenomen creixent, que cada any multiplica el nombre de víctimes, que, indistintament de l’edat, el gènere, o els estrats socials, afecta principalment als joves i les seves famílies, però també a comerciants, transportistes, mestres, periodistes, col·lectius LGTB, forces de seguretat, etc.
No només les estructures delinqüencials denominades “colles” o “maras” son les causants de la violència, sino que aquesta és també generada per agents de l’Estat que abusen del seu poder en un marc d’impunitat, justificant-se indegudament en la necessitat combat a la criminalitat. Només el 2014, la policia va executar a 103 suposats membres de “colles”. Aquest nombre va augmentar a 591 el 2016 amb més de 119 ferits (Declaración final de misión en El Salvador, Agnes Callamard, ONU, 5/2/2018)
Acte amb víctimes del conflicte armat d’Arcatao, Chalatenango, als seus familiars
Les múltiples causes d’aquesta violència són, entre altres:
1. El baix i decreixent acompliment econòmic del país
2. La baixa creació de llocs de treball i l’alta taxa d’atur
3. Els limitats recursos de la policia i els cossos de seguretat
4. Un sistema legal ineficient, que té els tribunals col·lapsats
5. L’elevat nombre de famílies desestructurades sense accés a educació de qualitat
6. La impunitat del personal de seguretat, i l’ús excessiu de la força
7. La cultura de les “colles” o “mares” tan establerta al país
Així doncs, la violència social i generalitzada s’ha convertit en una de les majors preocupacions de la població, que té greus conseqüències en l’àmbit familiar, psicològic i social, que conjuntament amb els limitants econòmics i socials exposats anteriorment, aboquen els salvadorencs a fugir de casa seva, a la recerca d’una nova vida en pau. Això origina tres tipus de desplaçaments:
• L’urbà, quan els joves perseguits o familiars es veuen obligats a abandonar el seu barri i traslladar-se a un altre, lliure de grups juvenils violents.
• El desplaçament intern dins del mateix país, que normalment es realitza des dels nuclis urbans a les zones rurals.
• L’exili en un altre país (Estats Units generalment), que té com a conseqüència l’èxode massiu d’una part de migrants que veiem diàriament a les carreteres, en forma de caravanes humanes.
El 2014, més de 250.000 salvadorencs van emigrar dins les seves fronteres mentre que gairebé 11.000 es van exiliar, la major part als EUA. El 2017, els nacionals del Salvador que van fer sol·licituds d’asil als Estats Units, van constituir la nacionalitat més representada, amb 49.500 sol·licituds, també gairebé un 50% més que el 2016 (ACNUR, 2018. “Tendencias Globales: Desplazamiento Forzado en 2017).
I aquesta xifra segueix creixent, fet que ho demostra el nombre de refugiats i sol·licitants d’asil amb casos pendents procedents d’El Salvador, Guatemala i Hondures, que va passar de 20.900 persones el 2012 a 311,900 fins a mitjans de 2018 (MIRPS, Informe Regional de Seguimiento 2017-2018: Marco Integral Regional para la Protección)
Tanmateix, la concessió d’asil al país d’acollida és un tràmit lent i complex, que la major part d’ocasions, acaba amb un silenci administratiu, per manca de suport judicial, o simplement per falta d’interès de les administracions, i a causa de això, els exiliats resten en situació irregular i indocumentats.
El 2015, Espanya va rebre 14.600 sol·licituds d’asil de tots els punts del globus, però únicament es van concedir 220.
El 2017, poc més d’una de cada tres sol·licituds que va resoldre, rebutjant un total de 8.675.
El 2018, només 1 de cada 4 sol·licituds es van resoldre favorablement, rebutjant un total d’11.875 casos.
Des del CEAR alerten especialment de la desprotecció que estan patint les víctimes de les “maras”. Malgrat el fort increment de sol·licituds de països com El Salvador, Hondures i Guatemala, amb prou feines en van comptabilitzar 15 resolucions favorables a persones provinents d’aquests 3 països. Segons l’ informe del CEAR, “Les autoritats espanyoles segueixen mirant a una altra banda pel que fa a la violència de les colles”.
Tot i que els últims anys, els successius governs d’El Salvador han seguit una estratègia de “mà dura” contra les colles, amb detencions massives, empresonament, i la militarització de la policia, aquestes accions no han tingut resultats tangibles, i tal vegada poden haver empitjorat les coses per no abordar els problemes estructurals de la violència i les colles .
Per altra banda, cap govern d’El Salvador ha reconegut oficialment la situació de desplaçament forçat que pateix la població. Per tant, la resposta a escala oficial ha estat, i és, pràcticament inexistent. L’entitat encarregada de l’atenció a víctimes de la violència és encara molt feble i deficient i no cobreix integralment les necessitats de protecció que les famílies presenten. Segons l’ACNUR, hi ha hagut avenços legals considerables en matèria de protecció a víctimes de desplaçament, però aquests no han tingut una repercussió pràctica real .
Sota aquestes circumstàncies, han estat les organitzacions de societat civil, com l‘IDHUCA, qui han assumit la protecció i atenció humanitària, psicosocial i legal de les nombroses famílies que sol·liciten suport per començar una nova vida lluny de la violència. Malauradament, aquest tipus d’organitzacions no abunden a El Salvador, i les que hi ha, no poden donar resposta a totes les sol·licituds que es registren diàriament.
Entre gener de 2016 i juny de 2018, es van atendre 418 nenes, nens i adolescents en necessitat de desplaçament forçat per violència generalitzada. En contrastar aquestes xifres amb la projecció de població per als anys esmentats, es va obtenir una taxa de 6.5 nens, nenes i adolescents en necessitat de desplaçament per cada cent mil habitants en l’any 2016, taxa que va pujar a 11.3 l’any 2017 .
Clarament, aquesta és la població diana, doncs es troba en una situació d’extrema vulnerabilitat, ja no només per la pròpia supervivència, sinó per les limitades opcions de dur una vida normal, i rebre l’educació i el suport psicològic que necessiten.
Donant el suport necessari a les famílies, estem protegint la vida d’aquests col·lectius, i augmentant les seves oportunitats de poder-se integrar a la societat i tindre un futur digne.